Passa al contingut principal

Entrades

Una visió antropològica de la identitat sexual II: etnografía del gènere

Una vegada arribats a n'aquest punt, què ens diu l'etnografia sobre les identitats de gènere o sexuals? Si ens centram en els estudis etnogràfics veiem l'existència de l'anomenat Tercer sexe o de la varietat i variabilitat del gènere al llarg de la vida. Si xerram de tercers gèneres, podríem destacar com en les comunitats Navajos, dels Estats Units d'Amèrica, l'hermafrodita es valora socialment, i es reconeixen tres sexes, anomenant als individus intersexuals com a nadle. Els poden tenir cinc posicions: dones femenines, homes masculins, dones amb posició de gènere masculina, homes amb posició de gènere femenina i els nadle. Dins la mateixa línia, els mohave, amerindis, tenen quatre gèneres: dona-femenina, home - masculí, hwame que inclou a dones en posició de gènere masculina, alyha com homes en posició de gènere femenina. El canvi d’una posició a l’altre està permesa a través de la realització d’una cerimònia. Navajos, wikipedia A l’Índia podem t
Entrades recents

Visió antropològica de la identitat sexual: el gènere.

Hem preparat una sèrie de publicacions on xerrarem de la qüestió i la identificació sexual o de gènere de les persones. Intentarem, a través de l’antropologia i l’etnografia desmitificar la idea generalitzada de  l' existència de tan sols dos sexes, així com intentarem explicar què signifiquen les sigles  LGTBIQ + i les diferents identitats sexuals que trobam. Per fer això utilitzaré  l' antropologia, ciència que ens mostra la diversitat cultural del nostre planeta i que ens permet veure com aquest concepte binari, veure el gènere com una qüestió entre home i dona, masculí i femení, no es pot entendre d’igual forma al largo  del   nostre  planeta. Així, gràcies a  l' etnologia intentarem veure la diversitat humana, que va és enllà  d' aquest concepte binari, i ens donarà a conèixer aquestes diferents identitats sexuals o la possibilitat de canvi de gènere al llarg de la vida de l’individu, el que respon a diferents condiciones sociocultural de ls diferents  grups

L'alfabetització del món rural: les missions pedagògiques.

«....  A Espanya la salvació ha de venir-li per l’educació» Manuel Bartolomé Cossío.  President Missiones pedagógiques 1936.  Font: Centre d’interpretació del Far de Cavalleria.  Font: Museu Reina Sofia de Madrid. L'Espanya del segle XX era una Espanya rural i endarrerida, abans de la victòria republicana a les urnes un 35% de la població era analfabeta. L'educació de la població, i sobretot d'aquella població rural aïllada dels avenços que es poden veure a les grans ciutats, fou una de les grans preocupacions, com ja detectam el 1900 amb la creació del "Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes" o amb la "Institución de libre Enseñanza", qui reclamava la creació del "Patronato de Misiones pedagógicas". El govern provisional de la República, el 29 de maig del 1931 va crear per decret aquest "Patronato de Misiones Pedagógicas", amb un objectiu claríssim: fomentar la cultura general amb la creació de biblioteques,

Women of the World: UNITE

Molts mitjans de comunicació ens xerren de la vaga del 8 Març com la primera vaga feminista de la història. Res més enfora de la realitat, ja que les dones s'han organitzat i mobilitzat des de fa molt de temps, i no tan sols en el nostre món occidental. Probablement són moltes les dones que s'han aixecat al largo de la història, llàstima que al no ocupar  lloc de referència o poder aquests fets no siguin coneguts. Al llarg de la història hem conegut molts moviments on la dona demanava igualtat i visibilitat social, com podria ser el moviment a Anglaterra de les sufragistes. L'any 1975 va ser declarat L'any de la dona per l'ONU, una mesura totalment formal, que va donar peu a actes arreu d'Europa. Un dels primers referents que podem agafar, dins el món occidental, podria ser la vaga de 1975 a Islàndia, la coneguda com Dia lliure de la Dona o Women in Red Stocking, que va arribar al 90% de les dones del país aturades. Les organitzacions feministes d'

Toni Vidal, la mirada poètica i humil del fotògraf

Toni Vidal és un dels fotògrafs més importants de Menorca i Catalunya. Nascut a Es Castell l'any 1934, es va establir de forma provisional a Barcelona l'any 1968. Com ell mateix ens diria, encara avui, 2018, es troba de forma provisional a Barcelona, on encara  hi  queden moltes coses per fer. A Barcelona va treballar en exposicions col·lectives, individuals, per mitjans de comunicació com La Vanguardia, editorial, etc. Com a fotògraf, Toni Vidal destaca pel seu compromís i la seva delicadesa. Els seus projectes de la fàbrica de Gas-Maó, o els seus retrats d'homes i dones fent feina ho demostren. Fotografies, retrats d'on s'extreu la dignitat dels personatges retrats, així com les seves feines. Personatges de Menorca Gas - Maó Gas-Maó Delicadesa o poesia també són trets destacables, com veim en projectes com Les Roques de Menorca o Vestits de ceba, on retrata roques i vegetals. Les seves fotografies són la seva manera de veure i entendre el m

Diego Monjo, el fotògraf oblidat, 1857-1945

Diego Monjo va ser un  fotògraf   menorquí que va veure el final del segle XIX i el començament del segle XX. Fotògraf oblidat durant molt de temps però que podem considerar cabdal en l'evolució de la fotografia a Menorca. La família Cardona Gonyalons va cedir el fons artístic de l'artista a l'arxiu d'imatge i so de Menorca, on podem conèixer l'evolució de la fotografia de l'època, amb l'inici de la fotografia i els negatius de vidre fins a arribar a cel·lulosa, el que demostra l'evolució tecnològica de l'època en el camp de la fotografia. Diego Monjo va fer fotografies de tot, tant d'estudi com exteriors, pel que el seu fons fotogràfic és també una demostració en imatges del desenvolupament de la ciutat de Maó i la seva industrialització, com podem veure amb les bosses de plata. Però la importància de Diego Monjo no la trobam tan sols en les seves fotografies, ja que Monjo va deixar també un diari de vida, testimoni d'aquesta

Pascual Calbó 1752-1817, l'artista total del segle XVIII menorquí

Retrat de Pasqual,  Imatge, Enciclopedia CAT Pascual Calbó va estudiar a Menorca amb el gran pintor Guissepe Chiesa , qui l'ajudà a marxar a Itàlia per formar-se en l'art de la pintura, viatjant per les grans capitals europeas en el món cultural i artístic  del moment com Gènova, Venècia o Roma, arribant a ser nomenat l'any 1779 pintor de la cort de Viena sota la protecció del príncep Kaunitz. Retorna a Menorca, d'on partirà novament el 1787 per marxar cap Amèrica, on viatjarà a Cuba, Santo Domingo i Nova Orleans, el que renovarà el seu estil pictòric. Finalment, el 1790 retornarà a Menorca on redactarà diversos manuals científics i tècnics, fins al 1817 quan morí a la seva casa de Maó. Hem de situar la vida de Pascual Calbó en la bona situació econòmica de Menorca durant el segle XVIII, que podríem anomenar el segle de les dominacions, ja que durant aquesta època (1752-1817) Menorca va passar per mans de britànics, francesos i espanyols. Durant aquesta època Meno