(...) Es Papalagis pensen molt, perquè per ells, el pensar s'ha convertit en un hàbit, una necessitat i una carència. Tenen que continuar pensant. Només després de moltes dificultats arriben a no pensar, en lloc d'açò, viuen d'una vegada amb el seu cos sencer. A vegades viuen únicament amb els seus caps, mentres la resta del seu cos està profundament dormit, tot i que caminen, xerren, riuen. Crear pensaments els manté esclavitzats, intoxicats per les seves pròpies reflexions. Quan el sol està brillant, ell pensa tot el temps que el sol està brillant de forma molt bella. Però quan el sol brilla és millor no pensar en absolutament res. Un home savi allargaria els seus membres a la càlida llum, i ni produiria cap pensament mentrestant. Ell no absorbiria únicament el sol en el seu cap, sinó també entre les seves mans i peus, cames i dits, en tots els seus membres (...)