Rosarie es trobava al jardí fent bombolles de sabó, feia un dia fantàstic, solet... quan es va començar a sentir sorolls per darrera un arbustos... un Faisan!! Mai n'havia vist cap, i aquest era ben colorit i especial. Semblava que el faisan l'esperava, la mirava, com si hagués de dir alguna cosa i no acabes d'arrencar. El monòleg no es va fer esperar, i Rosarie va haver de començar a sentir glorificar l'exèrcit, els militars, l'armada, gloria dels nostres països, els nostres àngels protectors, no creus? - va demanar el faisan- -Doncs la veritat és que jo no tenc gaire respecte pels militars, seria tot molt més fàcil sense ells i sense les seves amigues les armes... -Per què? Ells et protegeixen, si el teu país no tingués militars ja l'haurien invait! Diguen açò només faltes al respecte al teu país! -Faltar al respecte al meu país? Mai ningú m'havia dit una cosa així! Tot i que he de reconèixer que no tenc gaire estima pel meu país, com a mínim pel ...