Ves al contingut principal

L'illa dels molins, l'aprofitament energètic del medi.

Els molins de vent formen part de la fesomia del paisatge de Menorca com a vestigi d’una tradició econòmica de temps passats i d’una tècnica actualment en desús.


 El molí es va generalitzar a Espanya cap al segle XVI, arran del contacte amb els Països Baixos, com a solució al problema de la manca d’aigua d’algunes zones com La Manxa o les illes Balears. Així, fins al segle XIX, els molins es van convertir en una màquina important per a l’economia de l’illa, ja que s’adaptaven a diversos indrets i tenien usos diferents: molins gerrers, extractors d’aigua i els més habituals, els molins fariners.

Els molins fariners de vent de Menorca són una mostra de l’enginy humà encaminat a l’aprofitament de l’energia eòlica, tan apreciada actualment com una de les energies alternatives no contaminants. Aquestes edificacions combinen a la perfecció funcionalitat i estètica, amb un disseny reeixit i força racional. La seva estructura es defineix en tres parts: les cases o cintell, la torre i el curucull, on s’inclouen el velam i l’aparell.
Les cases, que solen tenir una façana d’uns 12 metres, es troben adossades o al volatnt de la torre, dividies en una o dues plantes, algunes de fusta, que inclouen dues o més dependències. Els sostres són de volta de canó rebaixada o d’aresta, i són fruit d’una fàbrica principalment de marès recoberta de calç.
La torre és la part que sobresurt per damunt del cintell, on el fariner es posava per envelar el molí. En general sol fer 4 metres de diàmetre i 7 o 8 metres d’alçada. Tanmaetix, trobam excepcions com el molí des Comte i el molí des Cavallitos a Ciutadella o el molí del Rei a Maó, que són de majors dimensions.
El curucull, que és on va la maquinària del velam, és la part que més destaca dels molins. Aquesta part cònica, també anomenada capulla, antigament es construïa amb borró o espart, mentre que els darrers ja es van fer de zinc o de fusta.

A Menorca se’n troben documentats trenta-un, tot i que se sap que n’hi havia més que han desaparegut, i de fa uns anys s’ha inciat un camí de recuperació i reutilització de bona part d’aquests edificis dins la societat. Molta d'aquesta feina la fa l'Associació Molins de Menorca.

“… A n’es Molins els i passa, lo que passa a totes ses alters coses qui tenen gust o diven releció de vida amb el temps vei, que se vida moderna en tots es seus avensos, ho tira darrere. Se vista d’un Molí de vent, molguent vela estesa, que seria una de ses coses qui mes cridaria s’atenció a nes turistas visitants. No hei ha cap dupta que es així, perque hem tingut ocasió de veureu, com han quedat mirant i esgleats es forasters devant d’un molí molguent. A Menorca, recordam un escrit del señor Lafuente, allà per s’Agost del 28, i s’entristia de veure que tants i tants de molins blancs, grossos, airosos i ben fets, com hei havia, van caiguent-lis es brassos, ses espatles, es caracull, fins a morí desfent-lis ses Torres. A Menorca, fa uns cent anys, es Molins de vent, poriem di qu’eren, es guardians des pobles, puis tots s’alsaven per es seus defores i es croixits que fean ses seves màquinas i se renou de ses veles qui ferian o cartatjaven ses entenas, era una renou de feina, de treball, qui donave idea de sa vida i activitat que hi havia…” 





- Fotos antiguas de Menorca ( Grup Facebook)
- Anna Bagur “Els molins de Menorca”, publicat al diari Última Hora Menorca de 14-10-2009.
-  Antoni Orfila Pons (Fila d'Or) a “Página Menorquina”, secció “Coses de la Terra”, del diari El Bien Publico de Maó, l’any 1930
- Web, Cultura Popular de Menorca : http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=736

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.
Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.
Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.
Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima.
Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore.
Prefiero sentir.
Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.
Prefiero una cadena a un bozal.
Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo.
Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las …

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 . Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera. 

Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà. 
Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols. 

En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour. El 1947 , al costat de Cartier - Bresson , Capa , George Rodger i…

Gerda Taro , fotoperiodisme femení a la Guerra Civil Espanyola

Gerda Taro (1910-1937), pseudònim de Gerta Pohorylle, considerada primera fotoperiodiesta i primera dona que va combrir un front de guerra, on va morir.
Gerta Taro va tenir una carrera breu, concentrant les seves fotografies al front de la Guerra Civil Espanyola, on morí al front de Brunete el 16 de Juliol de 1937. 
Companyera sentimental de Robert Capa, les seves fotografies formen part de l'arxiu fotogràfic de Magum Photos, però a diferencia de les fotografies de Robert Capa o David Seymour "Chim" la seva obra és poc coneguda.
Ellava néixera Stuttgartel 1910, i de familia juevaes va veureobligadaa fugir aParís, a causa delperillde l'ascens del nacionalsocialisme alemany. GerdaTarova anar aEspanyael 1936, al costat de RobertCapa, per informar sobre elsenfrontaments entre elsrepublicansi elsfeixistesde Franco. 


En la recercad'imatgesautèntiques, va prendre fotografies quedocumenten de prop nonomés elsofriment, sinótambéla vida delsespanyolsdurant la guerra…