Passa al contingut principal

Gerda Taro , fotoperiodisme femení a la Guerra Civil Espanyola

Gerda Taro
Gerda Taro (1910-1937), pseudònim de Gerta Pohorylle, considerada primera fotoperiodiesta i primera dona que va combrir un front de guerra, on va morir.
Gerta Taro va tenir una carrera breu, concentrant les seves fotografies al front de la Guerra Civil Espanyola, on morí al front de Brunete el 16 de Juliol de 1937. 
Companyera sentimental de Robert Capa, les seves fotografies formen part de l'arxiu fotogràfic de Magum Photos, però a diferencia de les fotografies de Robert Capa o David Seymour "Chim" la seva obra és poc coneguda.
Ella va néixer a Stuttgart el 1910, i de familia jueva es va veure obligada a fugir a París, a causa del perill de l'ascens del nacionalsocialisme alemany. Gerda Taro va anar a Espanya el 1936, al costat de Robert Capa, per informar sobre els enfrontaments entre els republicans i els feixistes de Franco
  

 En la recerca d'imatges autèntiques, va prendre fotografies que documenten de prop no només el sofriment, sinó també la vida dels espanyols durant la guerra. Aquest enfocament va marcar una nova era en els reportatges de guerra, on ella es va convertir en la primera fotògrafa de guerra femenina mai vista.
Dinamitero Carabanchel. Magnum Photos, Gerda Taro



Hotel Colón, bcn.

Jove soldat, Front de Madrid 1937

Milicians













Miliciana entrenat-se per partir al front. Magnum Photos
Front de Segovia. Magnum Photos




Marines 1936. Magnum Photos

Gerda Taro al front de Segovia. Robert Cappa, Magnum Photos





Comentaris

mpons ha dit…
Gerda Taro, ha estat tot un altre descobriment. És com un espècie d'Erika Mann de la fotografia...

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al costat de Cartier -

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 14