Passa al contingut principal

Per na Loruco i tots els utòpics.

Al llarg de tota la història podem trobar mils d'exemples de gent que sempre ha cregut que és possible arribar i creure en un món millor per tots.
Il·lustres, artistes, anònims d'arreu del món han decidit moure fixa, la partida ha començat i hem de deixar de ser simples peons i convertir-nos tots ens reis i reines de les nostres partides. Una flama es va començar a encendre gràcies a les revolucions dels països àrabs, extenent-se per gran part del món, però açò no és suficient.

 La situació econòmica actual, les revolucions àrabs, el moviment del 15-M i la plataforma Democracia Ya, els nombrossísims casos de corrupció que no aturen d'arribar, el resultat electoral de les eleccions municipals, etc. han animat moltes de les conversacions amb amics i coneguts, i açò m'ha fet arribar a diferents reflexions.
Està clar que els partits polítics actuals no representen més que les empreses que ells dirigeixen, però també crec que tot el suport que ha tingut el moviement dels indignats no s'ha d'aglutinar dins un mateix sac, ja que allà dins hi ha moltes reivindicacions, desconent i diferents idees i ideologies. Açò sí, el moviment ha fet despertar i ha remogut conciències.

Personalment estic molt d'acord amb quasi totes les reivindicacions que s'han duit a terme durant aquest mesos, he escoltat idees excel·lents,i alguna que altre barbaritat. Ara bé, consider també que les solucions s'han de cercar aquí i ara, i no volguent imitar organitzacions i possibles somnis utópics del segle XIX.
Les noves tecnologies ens han mostrat el camí de l'organització i la ràpida difusió que es pot fer de l'informació, però aquests mesos també hem pogut notar com aquestes mateixes noves tecnologies poden ser emprades per censurar, desinformar i portar a la confussió. Tot i aquesta arma de doble fil, jo sempre seré una defensora del "bon" ús de les noves tecnologies, i per açò crec que el canvi ha d'arribar per aquí.
Sincerament consider que no podem seguir encallats en partits polítics, instutucions, organitzacions democràtiques i conceptes del segle XIX. La societat ha canviat, i per açò els seus mitjans, organitzacions, institucions, i conceptes com llibertat, democràcia, clase, etc han de redefinir-se.

Per què ens hem de conformar amb un democràcia on l'opinió dels ciutadans només és important cada 4 anys? Per què hem de seguir conservant un senat que ens costa mils d'euros a tots els ciutadans i on es limiten i restringeixen totes les nostres llibertats? No sé quina podria ser l'estadística de gent amb dret a vot que té accès a internet, però segur que el seu nombre i representativitat seria molt més alta que el nombre de senadors que decideixen al congrés i/o senat. També possaria la mà al foc que aquest percentatge de gent és també molt més alt que tots aquells que han votat per ells.
Per què no podem tornar a seguir el model d'Islàndia, on es començarà a utilizar les xarxes socials per redactar la nova constitució del país. Per què no aprofitar-nos dels reals avenços socials que ens dona el segle XXI, avui més que mai dur a terme una democràcia on cada opinió consti i arribi a tothom és més fàcil que mai, però avui, i repetiré també més que mai, açò sembla una utopia.
Els polítics i tots els empresaris que dominen i governen els nostres països, i perquè no dir el món, són els mateixos de sempre, i evidentment ells no ens ho possaran fàcil, ja que ells tenen tot el pastís, i no el pensen compartir.Només fa falta veure l'egosime i l'injustícia amb la que s'està tractant el problema de Grècia, i aquest només serà un exemple.  Ara, volem nosaltres també aquest pastís? O el que volem és canviar realment les coses?

Jo personalment no vull cap part d'aquest pastís. D'aquest pastís d'egosime, individualisme i capital, sinó que vull un pastís de respecte, comprenssió, solidarització i tots aquets valors que hem anat perdent pel camí, però que sempre han estat allà, només fa falta obrir els ulls i tornar-los abraçar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,...

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficar...

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al c...