Passa al contingut principal

NO-DO I: Menorca i el turisme


El No-Do ( Noticiarios y Documentales) es va crear el 29 de setembre de 1942 per la dictadura del General Francisco
Franco. El seu objectiu era un servei de difusió de notícies i
reportatges d'obligatòria exhibició en els cinemes de l'època, pel que servia d'una banda de propaganda del règim franquista així com de nexe d'unió de tots els espanyols, com molt bé recorda el seu eslògan publicitari " El mundo al alcanze de todos los españoles".

Als primers anys de la dictadura franquista un dels esdeveniments més importants de la vida quotidiana era poder anar al cinema. El 4 de gener del 1943, quan s'entra al cinema i s'apagaren les llums l'inici de la pel·lícula va ser precedit per una àguila imperial i una marxa militar. El NO-DO fou la capçalera dels cinemes fins a principis dels anys 80. A partir d'aquí, el NO-DO formà part de la Dirección General de Radiofusión y Televisión" adaptant-se a la situació política del moment. Així mateix, la conversió del cinema en un espectacle de masses i el procés de canvi en el sistema polític d'Espanya dugué a la supressió definitiva del NO-DO.

Si feim un símil entre el NO-DO i l'evolució política del règim franquista, podem veure com la carrera cinematogràfica del General Franco es pot dividir en 3 parts diferents amb un paralel·lisme notable amb les etapes polítiques del "desarollismo"econòmic i polític del règim.

Entre 1943 i 1960 la presència de Franco era irregular a les pantalles, però aquesta augmentà amb el pas del temps, arribant a ser entre els anys 1960-1969 l'estrella dels reportatges del NO-DO, justament quan el règim celebrava 25 anys al poder. En la memòria col·lectiva de molta gent encara està gravada imatge de Franco inaugurant pantans. Finalment, i amb la decadència de la mateixa persona del general i del règim, les aparicions físiques del dictador, fins ara un súper heroi per la propaganda franquista, van anar desapareixent de les pantalles.

Des del 2012, RTVE i la Filmoteca han obert tots aquests documents de la nostra història, convertint els arxius del NO-DO amb el major fons audiovisual d'Espanya a Internet.
Dins aquest fons podem trobar referència a moltíssims temes d'arreu de la Península Ibèrica, així com de les colònies. Podem veure com el No-DO a Espanya va compar amb 4.016 capítols, així com diferents seccions per Amèrica Hispana, amb 1504 capítols, NO-DO per Portugal amb 1500 capítols, NO-DO Brasil amb 566 capítols, etc.

Si cercam NO-DOs relacionats amb les nostres Illes, les quals encara no tenien entitat política, trobarem diversos capítols, i en aquesta entrada volem destacar el capítol de "Menorca y su turismo".
 En aquest capítol, 'Menorca y su Turismo' de l'any 1969, podem veure l'avanç de l'incipient turisme de l'època, on destaquen les pràcticament verges urbanitzacions de Cala'n Porter i Cala Galdana, avui dia nuclis turístics d'importància. A diferència de les seves veïnes, Mallorca i Eivissa, Menorca començà la seva aventura en el turisme de forma més tardana, i per això el seu desenvolupament turístic i urbanístic va ser més pausat que en la resta de les Illes Balears. Ara bé, és destacable la imatge de Menorca l'any 1969 davant la imatge de Menorca del 2014, on podem veure clarament l'excés urbanístic d'aquests darrers 40 anys. Podem destacar per exemple, les petites dimensions del port de Fornells, on cada vegada podem veure menys pescadors i més Yacht turístics. Així mateix, l'envergadura del port de Maó i el seu passeig no té res a veure amb el que podem gaudir avui. Són de destacar també les imatges del camp, treballat, a diferència del que podem veure avui dia, que és un camp on la pagesia ha perdut pes i la vegetació avança. Tot i açò, Menorca l'any 1969 ja gaudia d'una bona reputació per la seva tranquil·litat, paisatges naturals i aigües cristal·lines.

Font: http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al costat de Cartier -

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 14