Ves al contingut principal

L'origen de les festes patronals de Menorca.


A Menorca, anualment i al llarg de l’estiu, cada poble i ciutat de l’illa celebra les seves festes tradicionals, que la gent espera i viu amb il·lusió. La festa menorquina és protagonitzada pels cavalls i els seus genets, que participen en diferents actes protocol·laris i són el centre d’atenció de la festa. L’origen de les festes de Menorca és religiós, i el seu origen o el seu primer testimoni que en tenim ens porta a l'époc de la conquesta de Menorca el 1287 per Alfons el Liberal, on l’illa passà a mans de la corona aragonesa i deixà el món musulmà del que havia format part fins ara.  


Pertànyer a un nou món implicava una organització social i política radicalment diferent. El 1301 fou un any decisiu per al futur administratiu i polític de l’illa de Menorca. El 30 d’agost Jaume II de Mallorca atorgava la Carta de Poblament, document que marcà l’ordenament jurídic, econòmic, social, polític i urbanístic per a l’illa i que és una autèntica constitució menorquina, ja que defineix els privilegis i les franqueses dels habitants de Menorca.

Un altre document important per conèixer l’origen de les festes menorquines és el Pariatge, atorgat el 19 de març d’aquell mateix any. El Pariatge és el conveni entre el poder reial i les autoritats religioses per traçar la divisió eclesiàstica de l’illa, pel qual es determinava el percentatge que havien de recaptar les autoritats sobre els productes recollits de la terra (delme) i expressava la intenció de fer participar l’Església en aquell dret.
Amb aquella divisió eclesiàstica es van fundar set parròquies, entorn de les quals Jaume II pensava consolidar els futurs nuclis urbans dels pobles de l’illa. En aquelles parròquies els nous menorquins van començar a celebrar les diferents festes civicoreligioses que marcaven el calendari litúrgic.

La festa, però, s’ha d’entendre dins l’estructura d’una societat estamental de
l’època moderna. Açò vol dir que cada persona pertanyia a un braç o grup estamental: el ciutadà (braç major), el pagès (braç mitjà) i el menestral (braç menor), que tenien la responsabilitat d’ocupar els càrrecs públics a què els obligava el seu estament. D’aquí sortien elegits els jurats (regidors) que cada any s’ocupaven dels assumptes del poble.
A més, cada persona formava part d’algun dels gremis segons el seu ofici. Els gremis eren regits per una normativa que s’havia de complir i estaven subjectes al control de les autoritats municipals i del governador de l’illa. Cada gremi tenia els seus càrrecs directius, amb les funcions ben determinades: el sobreposat era el director del gremi elegit pels jurats de la Universitat (actual ajuntament) d’entre una terna presentada pels mestres del gremi; els caixers (dos o quatre) eren responsables de la part administrativa del gremi; els prohòmens (quatre) arbitraven les qüestions relatives a aquell gremi, i els oïdors de comptes intervenien en la seva administració econòmica.
En l’àmbit religiós, un o més gremis formaven una confraria religiosa, que tenien al seu càrrec una capella a les parròquies i esglésies, amb la seva imatge processional, el penó o estendard i la lluminària de grans atxes. El diumenge anterior a la festa del patró, els caixers del gremi sortien amb l’estendard a acaptar donatius per a la festa; i aquest és l’origen de les festes patronals dels diferents pobles de Menorca.

Durant gairebé sis segles, les universitats van nomenar les obreries necessàries, i gairebé tots els seus membres pertanyien al braç mitjà o al col·lectiu dels pagesos: eren una espècie de comissions que tenien cura de diferents institucions de caràcter religiós, social o benèfic. Cada obreria constava d’un nombre variable de caixers que administraven els seus béns i eren els encarregats d’organitzar la festa.
Els caixers tenien cura de l’ornamentació de l’església per celebrar-hi la missa major de la festa, anunciaven la festa del seu patró una setmana abans i feien el corresponent acapte entre el poble per poder pagar les despeses de la festa; en ocasions l’acapte no era suficient per pagar les despeses de la festa i se sol·licitava ajut a la Universitat.

En general, al llarg de l’època medieval i moderna, a Menorca la festa se solia desenvolupar de la manera següent:
El dissabte o vigília de la festa es cantaven les completes i el vespre acabava amb un ball encantat (ball subhastat públicament i que avui és organitzat pels ajuntaments).
El dia de la festa es feia una missa cantada a l’església, amb un sermó adequat per a l’ocasió amb la presència d’un bon orador, més tard se celebraven les corregudes al cós (lloc adequat per fer-hi les curses de cavalls) i la festa concloïa amb el ball encantat.



El dia següent, dilluns de la festa, mentre la vida tornava a la normalitat, els caixers passaven comptes i liquidaven les despeses de l’organització de la festa. Si hi havia algun deute, demanaven a la Universitat que pagàs la diferència si la festa havia resultat massa costosa o s’havien produït despeses extraordinàries (pujades de preus, destrosses per baralles, anys de crisi que implicava una menor recaptació de diners o aliments, etc.). 

Si bé és cert que avui dia les festes han canviat molt, a cada poble segueixen conservant aquesta organització i tradició, i d'entre elles és Sant Joan la que conserva més trets conservadors d'aquestes pràctiques. Tot i açò, és palpable amb el pas dels anys, i Sant Joan en trona a ser l'exemple perfecte,  la necessitat de reformular i repensar les nostres festes i adequar-les als temps que vivim. 



Font: 
- Cultura popular i d'arrel tradicional de Menorca:  http://culturapopularmenorca.cat/continguts/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.
Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.
Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.
Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima.
Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore.
Prefiero sentir.
Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.
Prefiero una cadena a un bozal.
Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo.
Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las …

Toni Vidal, la mirada poètica i humil del fotògraf

Toni Vidal és un dels fotògrafs més importants de Menorca i Catalunya.
Nascut a Es Castell l'any 1934, es va establir de forma provisional a Barcelona l'any 1968. Com ell mateix ens diria, encara avui, 2018, es troba de forma provisional a Barcelona, on encara hi queden moltes coses per fer. A Barcelona va treballar en exposicions col·lectives, individuals, per mitjans de comunicació com La Vanguardia, editorial, etc.
Com a fotògraf, Toni Vidal destaca pel seu compromís i la seva delicadesa. Els seus projectes de la fàbrica de Gas-Maó, o els seus retrats d'homes i dones fent feina ho demostren. Fotografies, retrats d'on s'extreu la dignitat dels personatges retrats, així com les seves feines.

Delicadesa o poesia també són trets destacables, com veim en projectes com Les Roques de Menorca o Vestits de ceba, on retrata roques i vegetals. Les seves fotografies són la seva manera de veure i entendre el món, el que ens parla de la sensibilitat dels ulls de qui mira a món a…

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos.
Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable.
Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines.
Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic.
La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia.
El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 1486/7, es…