Passa al contingut principal

Turisme, miratge de l'evasió I


TURISME I POSTMODERNITAT

Fets com la globalització, la mobilitat creixent , tant de persones com de capital, informació i cultura de part del món contemporani està transformant la població en cada vegada més homogènia, tot i que també més hibrida i glocalizada, fent que els models turístics i les seves característiques canviïn de com s'havien presentat fins ara.
Els objectius dels turistes, com va dir Malson Graburn ( 1977) consisteix en cercar o experimentar alguna cosa extraordinària, el que ens hauria de fer replantejar algunes qüestions referents als models i les tendències turístiques, on podem apreciar un fenomen contradictori, on per una banda, estem veien l'arribada de la McDonalización de la societat, la seva homogeneïtzació, i per l'altre, estem cercant l'especificitat, el geniu i/o autèntic d'aquesta societat mitjançant, en alguns casos, el turisme.

Per alguns autors com MacCannell, el turisme és un mecanisme compensatori a les insatisfaccions que es troben en la vida moderna, `El hombre moderno es visto como un ser alienado de la sociedad y su entorno mundano y espirio; dirigido por una búsqueda de autenticidad, desaparecida en su sociedad original la persigue en otros lugares' ( MacCannell 1976:3). Ara bé, el turisme té un efecte paradoxal, i és la seva capacitat transformadora, on quan un lloc entre a ser un destí turístic passa a ser una atracció turística, una marca que representa la seva autenticitat. Podríem dir doncs, que la vida autèntica o típica, tot i que pugui existir en aquell destí, passarà a ser una construcció i representació, pel que la vida autèntica, tot i poder existir, serà més enllà de la pròpia comprensió del turista. Erwin Goffman xerra de la fabricació, on l'atracció representada no és part del viscut, sinó un marc separat insidiosament per el consum del turista, essent una forma de falsificació. Podríem dir que, degut al context actual i les característiques del fenomen turístic, hem de començar un replantejament de les potencialitats i característiques del fenomen turístic, i la seva incidència tant en el turista com en la població local.

La postmodernitat es caracteritza per la ruptura de les grans narracions que han servit de fil conductor per comprendre el món, pel que ens hem de replantejar alguns conceptes a la fi de poder entendre millor la dimensió del fenomen i la seva importància. Com estem diguen fins ara, la postmodernitat és l'era de la simulació, o com altres autors proposen l'era de la McDonalización ( Ritzer 1993), Disneyzación ( Bryman 1999) o de la glocalització ( Raz 1999) o el transnacionalisme. Sigui com sigui que el volguem anomenar, el que és claríssim és que actualment la relació entre lo real i el simulat és molt estreta, tant que en alguns casos lo simulat s'ha convertit amb lo real, i el viatge s'ha convertit amb una metàfora que caracteritza la situació actual.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al costat de Cartier -

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 14