Ves al contingut principal

Turisme, el miratge de l'evasió III


Contradiccions de la dialèctica turisme - patrimoni

Ara bé, quines son les contradiccions de l'activació patrimonial, quins son els perills i els beneficis d'aquestes? Tenen beneficis? Què en cercam dels projectes d'elaboració i gestió turístico – patrimonials?
Per començar hem de ser conscients que l'activació de projectes turístico – patrimonials sempre solen anar lligats a interessos de l'administració, que en molts casos respon més a l'oferta dels mercats turístico – patrimonials, que no als beneficis de la població, i aquest interessos són primordialment polítics. En zones turístiques el patrimoni es converteix en un actiu més de l'oferta, o en l'actiu principal, i la rentabilitat de les actuacions polítiques en aquest sentit es mesuraran per la capacitat de generar o augmentar els fluxes de visitants, així com per fomentar un turisme de qualitat. Quan xerram de zones no turístiques, el patrimoni sol representar una funció més identitaria, tot i que açò també es pot complir en zones turístiques.
Ara bé, quins son els problemes de la gestió patrimonial? En molts casos, la majoria dels problemes venen del manteniment d'aquests objectes patrimonials, essent en alguns casos, el manteniment de la instal·lació i el personal adscrit a ella, que en alguns casos pot arribar a convertir-se en la única justificació. La delimitació territorial dels projectes, que en molts casos es veuen tancats dins la lògica política, tot i que en alguns casos es superat com en els exemples de les rutes, també son un problema en alguns casos, tot i que poder, el major problema és el total desconeixement i desconfiança que hi ha entre el sector turístic i el sector patrimonial, que ja des de les pròpies universitats venen encorcetats en disciplines tancades sobre elles mateixes, el que fa en alguns casos que el potencial del patrimoni i el turisme no es pugui veure reflexat en beneficis socials, el que alguns autors anomenen turisme sostenible o de desenvolupament.
El turisme sostenible considera els bens socials ( culturals, naturals, immaterials i materials) acumulats per l'herència i la tradició comuna, és a dir, la cultural, els valors d'aquesta, com un recurs turístic. El turisme sostenible doncs, seria aquell preocupat per la preservació del medi socio – ambiental, on la participació local o ciutadana és fonamental. El turisme de masses deixa un gran petjada ecològica que es pot observar en la destrucció d'hàbitats, paisatges, flora i fauna, i en el cost energètic, com el consum d'aigua, la generació de residus, incendis forestals, i l'impacte social i econòmic negatiu sobre les economies locals, que passaran a ser més controlades pels inversors estrangers i les indústries dels grans tour - operadors. El turisme, ha de ser vist com una estratègia de difusió, accés i coneixement del patrimoni, posant-lo a la disposició de tota la societat, essent aquesta la garant i la mantenidora de la seva protecció i conservació.
Ara bé, i tornant a la pregunta d'abans, quins son els elements que poden ser patrimonialitzables? Qui els activa? Seguint l'argument de Prats1, el patrimoni és el resultat de processos de selecció de determinats objectes entre un conjunt ampli d'objectes possibles de ser patrimonialitzats. Segons diu Bertoncello2, son `valores hegemónicos cambiantes, con las autoridades disciplinarias y corporativas socialmente sancionadas y, en definitiva, con la ratificación social de los criterios de selección y activación lo que explica como y porque algunos elementos y no otros se seleccionan y se activan como patrimonio'. L'activació patrimonial hauria d'estar doncs , per sobre de tota fragmentació social, però açò en molts casos no és així, ja que al ser una herència històrica produïda socialment pot tenir diferents interpretacions, donant lloc a un espai de conflicte i negociació en diferents sectors socials immersos en relacions de poder, on es posen de manifest les relacions entre patrimoni, identitat i cultura, i aquelles identitats no expressades en el patrimoni que queden amagades.
El turisme doncs, pot ser entes com un espai territorial motivat per l'existència d'atractius turístics ( històrics, natruals o culturals) identificats com a recurs. Aquestes característiques poden ser inherents al lloc, però al activar-los i posar-los en valor per el turisme es fan existents. És a dir, la gestió turística descobriria aquests actius i, al valorar-los es posaria en pràctica una estratègia de desenvolupament en la pràctica del turisme. Hi ha que remanrcar però, com diu Bertoncello, que aquest actius no tenen perquè ser atributs del lloc, sinó que aquesta ` condición de atractividad sería socialmente construida recurriendo en parte a los atributos inherentes al lugar de destino, pero en parte también a otras cuestiones, tales como los intereses específicos de los actores involucrados, los hábitos y costumbres, las modas, etc. '3 És a dir, es valoraran turísticament aquelles característiques que coincideixen i responen a les demandes presents en les societats d'origen dels turistes, el que explica la tranformació en lloc turístic d'un lloc que fins ara no ho era, donant lloc a un proces de selecció en el turisme patrimonial, on veim la selecció del producte i la selecció produida per l'activitat turística que ho valora, tot i que també és pot donar a l'inversa.
Podem definir el turisme doncs, com una pràctica que resignifica el patrimoni a partir de procesos socials de contrucció turística, és a dir, de valorar-lo com atractiu turítstic del lloc, a la vegada, que el propi turisme es resignifica a si mateix, en la mesura que al basar-se en actius patrimonials permet que sa pràctica s'allunyi de l'activitat banal. El patrimoni doncs, passa a ser una mercaderia que entra en el mercat per ser consumida, el que no deixa de ser una contradicció al pensar que el turisme es a l'origen de procesos identitaris i culturals que pasen per damunt dels interessos sectorials. El patrimoni, al ser considerar únic i irrepetible pot ser comercialitzat a través de la pràctica turística, i al ser fixe en un espai, pot generar renta a través de la propietat del sol o el control de les infraestructures necessaries per la seva circulació com a mercaderia. Per tant, i com a pràctica comercial, els elements que siguin patrimonialitzats seran aquelles característiques o elements que puguin ser comercialitzats per al turisme.
Podem dir així, que els processos de selecció patrimonial i de selecció – activació turistica responen a interesos i expectatives de les societats emisives, i son procesos portats a terme per actors amb uns interessos específics que es desenvolupen dins les relacions de poder, és a dir, que representen els valors hegemònics de la societat del moment. El patrimoni idò, en un inici entes com a símbol de l'identitat cultural es transforma en una mercaderia per al mercat turístic. 
 
1Prats, Llorenç. Patrimonio + turismo = ¿ desarrollo?
2Almiron, A; Bertoncello, R; i Troncoso, C. `Tursimo, patrimonio y territorio. Una discusión de sus relaciones a partir de casos de Argentina, Estudios y Prespectivas en Turismo, 15(2):101-124, Buenos Aires, CIET, 2006
3Almiron, A; Bertoncello, R y Troncoso C, íbdem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.
Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.
Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.
Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima.
Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore.
Prefiero sentir.
Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.
Prefiero una cadena a un bozal.
Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo.
Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las …

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos.
Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable.
Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines.
Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic.
La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia.
El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 1486/7, es…

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 . Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera. 

Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà. 
Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols. 

En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour. El 1947 , al costat de Cartier - Bresson , Capa , George Rodger i…