Turisme, el miratge de l'evasió II. Identitat i Turisme.

Identitat i turisme.

El principal objectiu del turisme és l'activació de l'experiència cognitiva, emocional i recreativa del destí, direm del territori. És a dir, el coneixement i les vivències són elements, que com els recursos naturals i culturals, s'haurien de considerar com recursos potencials d'ús del turisme.

La industria del turisme produeix una ideologia que normalment desenvolupa uns valors referits a la cultura, al medi ambient i la conservació, i on actualment, es comença a valorar el territori com a capital. Segons la UNESCO, podríem xerrar de Paisatge Cultural, és a dir, la interacció i mediació de l'home i la naturalesa en qualsevol cultura.

D'aquesta manera, l'oferta turística ha de fer visible una identitat dels productes que pugui tenir diferents atributs que acabin en una única identitat, que en la majoria dels casos apareixerà representada en el territori. Ara bé, hem de tenir present que tota identitat es basa en la seva contraposició, i al cap i a la fi, aquestes diferències acaben per construir marques que representen les identitats, que en alguns casos seran d'origen i d'altres, identitats construïdes cultural o històricament. Podem dir doncs, que en molts de casos, els productes turístics apareixen com un reflex distorsionat del que és la societat que els produeix. Per exemple, en el paper que juga la cultura, fent referencia a la identitat, moltes vegades es construeix entorn el producte turístic que s'oferta, anant de la mà dels promotors. Cultura, que ja no és el resultar de una forma de viure, sinó que els caràcters culturals es troben entorn al producte.

En molts de casos la gent es sent part d'un territori, d'un paisatge, i si bé és cert que el fenomen globalitzador, i la dialèctica global-local està afectant molt als territoris, avui dia molts autors xerren de transnacionalització, però es segueix actuant com una cultura territorialitzadora, és a dir, que el paisatge segueix tinguen un rol social i cultural molt important, la construcció de les identitats personals i col·lectives, així com el seu manteniment i consolidació. El paisatge no és tant sols un reflex de la cultura, sinó que es part de la seva constitució i, per tant, una expressió activa de la ideologia, és a dir, una mirada, o una manera de veure, sent doncs, una construcció del món, de la seva forma fer veure el mon. Podríem dir, que el paisatge es una construcció social i cultural anclada en un espai físic, una realitat física i la representació cultural d'ella.¹

El paisatge doncs, té un valor immaterial, on podem trobar-hi valors estètics, morals, simbòlics i identitaris, tots ells potencialment comunicables. D'aquesta forma, el paisatge pot esdevenir un argument comunicatiu en la promoció turística, tinguen un paper fonamental en el procés de formació, consolidació i manteniment de les identitats. És interessant veure com, en un moment d'homogeneïtzació global, apareguin elements com la denominació d'origen, o un creixent interès per fixar imaginaris i identitats territorials, mitjançant reivindicacions històriques, culturals o religioses, constatant la revaloració dels llocs i la necessitat de singularitzar i destacar els elements significatius que el distingeixen. Hem d'entendre doncs, que el patrimoni, i els possibles actius patrimonials van més enllà del patrimoni material, pel que podem entendre que el patrimoni cultural no es limita a monuments i col·leccions d'objectes, sinó que està composat també de tradicions o expressions vives, heretades, ja siguin orals o escrites, arts del espectacle, usos socials, rituals, actes festius, tècniques, sabers, etc. Segons la Convención para la Salvaguarda del Patrimonio Cultural Inmaterial del 2003, hem d'entendre el patrimoni cultural inmaterial com `los usos, representaciones, expresiones, conocimientos y técnicas que las comunidades, los grups, y en algunos casos los individuos reconozcan como parte integrante de su patrimonio cultural. Este patrimonio, que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un setimineto de intentidad y continuidad, contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana'.

Ara bé, i com hem dit abans, vivim en l'era de la simulació, i aquesta simulació la veim també en els paisatges, on aquests paisatges de referència que es tenen en l'imaginari col·lectiu xoquen amb els paisatges que la majoria de nosaltres veu habitualment, donant lloc a una crisi de representació. La socialització del paisatge ha estat creada a través de les diferents imatges que ens han arribat al llarg dels anys i dècades que han creat l'imaginari col·lectiu dels paisatges, compartit i socialment acceptat, però que en molts casos pot no correspondre a la realitat del territori.

Podem veure com el paisatge ha esdevingut una peça clau en la promoció turística, ja sigui de territoris o ciutats, i no només en l'àmbit de la promoció turística, sinó també en la construcció de identitats, el que ens torna una altre vegada a les difícil relacions entre la realitat i la seva representativitat, i que ens porta a una de les paradoxes de la postmodernitat, la crisis de l'autèntic. En el cas del patrimoni immaterial, aquest s'ha convertit en un objecte museístic, en el fòssil de pràctiques de la població i no en el que realment és, la expressió sentida i viscuda de la gent, de la identitat col·lectiva, el que MacCanell anomena 'l'etnicitat construida'.

1Nogué, J. La dimensión comunicativa del paisaje. 2011, pp.27.

 
Es Papalagis de Es Papalagis està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons