Passa al contingut principal

De grossa vull ser... turista

El turisme és una forma de donar-se a conèixer i conèixer als altres, de voler conèixer i formar part d'una vida, una història i unes cultures que no tenen perquè ser les teves. El turisme, en la seva essència hauria de ser una forma d'amplia fronteres, d'ampliar la nostra mirada cap als altres i nosaltres mateixos, una forma d'enriquiment personal i on es promogui i es valori la diferència.
A  diferència del turisme que avui dia veim en molts llocs, el turisme hauria d'enriquir, inclús preservar, les identitats territorials i culturals de cada destinació, i no promoure la uniformitat d'aquestes destinacions. Sempre creure que la diversitat, i aquesta no té perquè anada acompanyada de nacionalismes.
Els grans touroperadros, els grans hotels, el tot incluit... només serveixen per crear reserves de turistes en ciutats o llocs idíl·lics, on el turista arriba, passa, descansa i marxa. Una classe de turisme que bada, mira, però no toca, no coneix i no reflexiona, un turisme que no fa res més que enriquir als grans hotelers, empreses constructores, de serveis... però un turisme que en molts casos  no enriqueix als locals, un turisme que el que aconsegueix és canviar la pròpia essència de la nostra terra, un turisme emmarcat, en casos de llibre com el menorquí, en un mes i mig, i que aconsegueix construir cases, carreteres i aeroports. Una infraestructura creada pels de fora, creada per nosaltres, treballada per nosaltres i que en molts casos a nosaltres no ens és necessari.
Està clar que dins els processos culturals dinamitzadors de les societats contemporànies hem de considerar el turisme com un factor important, però aquest factor hauria de preuar la reivindicació d'aquestes diferències i trets particulars, i no la uniformització.
Hauria d'afavorir el creixement de les dues parts, i no hauria de quedar, i com molt bé ha escrit una amiga, com el simple record d'una llarga nit que ens ha fet escapar per uns instants de la rutina i la monotonia dels paisatges rutinaris del nostre dia a dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al costat de Cartier -

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 14