Ves al contingut principal

"La sensatez nos dice que las cosas de la Tierra bien poco existen, y que la verdadera realidad sólo está en los sueños." Les paradis artificiels, Baudelaire.

Viatjar, moure'ns, conèixer, descobrir, llegir, ens mostra com la realitat mai és com ens han dit que és. Obrir-nos ens fot de morros contra la realitat.

Abans de posar els meus peus a França, jo veia aquest país com el que m'havien ensenyat. El país de l'altre costat dels Pirineus on s'havia produït la revolució francesa, el país de il·lustració, Rousseau, Montesquier, de la literatura amb Balzac, Camus, Sartre, Maupassant, la poesia de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, de l'antropologia amb Levi Strauss, la sociologia, del cinema amb la gran Agnés Vardà, Truffaut, Godard, d'artistes com Lautrec i Cézanne, de la música on anem de registres com la chanson français Georges Brassens, passant pel Hip-Hop, l'electrònica, folk...

Per jo, França era el país llibertari, progressista, socialment fort...i encara que avui dia encara conserva algunes d'aquestes característiques, podríem dir que no com jo les havia imaginat en la meva realitat particuliar. Totes aquestes característiques les podem trobar en la seva història, en la seva identitat, que no és el seu present. Poder és pel meu descobriment de la cultura mediterrània (de la qual ja faré una entrada més endavant), però aquest país ha canviat sa seva camiseta de  llibertat i progressisme per la camisa del liberalisme, de les polítiques neoliberals de dretes, el militarisme, intransigència i regulació.

En aquest país irreal de llibertat i transigència, és on s'està imposant una llei d'intransigència religiosa, estigmatitzant aquesta població i fent-nos la veure més com una amenaça i no com els nostres veïns i amics. En aquest país irreal de llibertat i transigència, és on amb iniciatives com aquestes, així com d'altres, és segueix posant una barrera entre aquells que tenen la sang blava del  país i aquells que, tot i ser iguals, i fins i tot havent nascut en el mateix país, mai arribaran a l'igualtat.
En aquest país irreal de llibertat i transigència, mentres es fa una guerra en nom de la democràcia, es prohibeix l'entrada de milers de persones que sense pràcticament tirar un tret han lluitat per la revolució i la democràcia en en el seu país.
En aquest país irreal de llibertat i transigència, que defensà el seu antic i actual colonialisme amb la defensa de la democràcia, mata les seves pròpies diferencies gràcies un chauvinisme centralitzador i regulador. Ell ens mostra la desaparicó del bretó, l'occità, el català, l'alsacià, diferents llengües i diferents tradicions, el que no m'agradaria que fos el nostre destí.

Ara que només queda un mes, ara que veig es final a prop, ho puc dir ben alt i fort. Ells son iguals d'imperfectes que nosaltres. Evidentment en tenim d'aprendre, i molt, però sobretot dels seus errors. De les seves moltíssimes virtuts, també, però no ens hem de deixar ofegar mai pel pes de la història i la tradicció, perquè aquesta tradició i història no és la realitat. Ni d'ara ni en molts casos la d'abans

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.
Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.
Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.
Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima.
Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore.
Prefiero sentir.
Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.
Prefiero una cadena a un bozal.
Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo.
Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las …

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos.
Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable.
Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines.
Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic.
La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia.
El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 1486/7, es…

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 . Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera. 

Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà. 
Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols. 

En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour. El 1947 , al costat de Cartier - Bresson , Capa , George Rodger i…