"La sensatez nos dice que las cosas de la Tierra bien poco existen, y que la verdadera realidad sólo está en los sueños." Les paradis artificiels, Baudelaire.

Viatjar, moure'ns, conèixer, descobrir, llegir, ens mostra com la realitat mai és com ens han dit que és. Obrir-nos ens fot de morros contra la realitat.

Abans de posar els meus peus a França, jo veia aquest país com el que m'havien ensenyat. El país de l'altre costat dels Pirineus on s'havia produït la revolució francesa, el país de il·lustració, Rousseau, Montesquier, de la literatura amb Balzac, Camus, Sartre, Maupassant, la poesia de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, de l'antropologia amb Levi Strauss, la sociologia, del cinema amb la gran Agnés Vardà, Truffaut, Godard, d'artistes com Lautrec i Cézanne, de la música on anem de registres com la chanson français Georges Brassens, passant pel Hip-Hop, l'electrònica, folk...

Per jo, França era el país llibertari, progressista, socialment fort...i encara que avui dia encara conserva algunes d'aquestes característiques, podríem dir que no com jo les havia imaginat en la meva realitat particuliar. Totes aquestes característiques les podem trobar en la seva història, en la seva identitat, que no és el seu present. Poder és pel meu descobriment de la cultura mediterrània (de la qual ja faré una entrada més endavant), però aquest país ha canviat sa seva camiseta de  llibertat i progressisme per la camisa del liberalisme, de les polítiques neoliberals de dretes, el militarisme, intransigència i regulació.

En aquest país irreal de llibertat i transigència, és on s'està imposant una llei d'intransigència religiosa, estigmatitzant aquesta població i fent-nos la veure més com una amenaça i no com els nostres veïns i amics. En aquest país irreal de llibertat i transigència, és on amb iniciatives com aquestes, així com d'altres, és segueix posant una barrera entre aquells que tenen la sang blava del  país i aquells que, tot i ser iguals, i fins i tot havent nascut en el mateix país, mai arribaran a l'igualtat.
En aquest país irreal de llibertat i transigència, mentres es fa una guerra en nom de la democràcia, es prohibeix l'entrada de milers de persones que sense pràcticament tirar un tret han lluitat per la revolució i la democràcia en en el seu país.
En aquest país irreal de llibertat i transigència, que defensà el seu antic i actual colonialisme amb la defensa de la democràcia, mata les seves pròpies diferencies gràcies un chauvinisme centralitzador i regulador. Ell ens mostra la desaparicó del bretó, l'occità, el català, l'alsacià, diferents llengües i diferents tradicions, el que no m'agradaria que fos el nostre destí.

Ara que només queda un mes, ara que veig es final a prop, ho puc dir ben alt i fort. Ells son iguals d'imperfectes que nosaltres. Evidentment en tenim d'aprendre, i molt, però sobretot dels seus errors. De les seves moltíssimes virtuts, també, però no ens hem de deixar ofegar mai pel pes de la història i la tradicció, perquè aquesta tradició i història no és la realitat. Ni d'ara ni en molts casos la d'abans

Comentaris

Entrades populars