Passa al contingut principal

Conversacions amb un faisan


Rosarie es trobava al jardí fent bombolles de sabó, feia un dia fantàstic, solet... quan es va començar a sentir sorolls per darrera un arbustos... un Faisan!! 
Mai n'havia vist cap, i aquest era ben colorit i especial. Semblava que el faisan l'esperava, la mirava, com si hagués de dir alguna cosa i no acabes d'arrencar.

El monòleg no es va fer esperar, i Rosarie va haver de començar a sentir glorificar l'exèrcit, els militars, l'armada, gloria dels nostres països, els nostres àngels protectors, no creus? - va demanar el faisan-

-Doncs la veritat és que jo no tenc gaire respecte pels militars, seria tot molt més fàcil sense ells i sense les seves amigues les armes...

-Per què? Ells et protegeixen, si el teu país no tingués militars ja l'haurien invait! Diguen açò només faltes al respecte al teu país!

-Faltar al respecte al meu país? Mai ningú m'havia dit una cosa així! Tot i que he de reconèixer que no tenc gaire estima pel meu país, com a mínim pel meu país oficial... ja que el meu país vertader, el meu petit país, sempre ha estat invadit, trepitjat. Els estats, les seves forces armades i tots els poders fàctics que els envolten són els que no hem respecten a mi! no a la inversa, ells no respecten la meva lliberat, els meus drets bàsics com l'aigua, el menjar, un habitatge... drets trepitjats i que quan reclamam ens els tornen a cops de porra o pilotes de goma. Poder els militars i les armes són més el problema que no pas la solució, no?

Creure que la violència és inherent a l'home, que no es pot fugir d'ella perquè l'home sempre l'utilitzarà front els dèbils per aprofitar-se'n vol dir assumir que els canvis no són possibles.

-No has aprés res de la nostra història?

-La història es passada, i només ens demostra que es guanya amb la força, no pas vivint en la utopia com tu, les coses son més complexes, hi ha interessos, però si tens la força... és la llei del més fort.

-A desaparescut la moral?

Que el món funcioni sobre una indústria de guerra, armes i de fam és una realitat, però açò no és suficient per dir que no podem canviar-ho. És bo conèixer com funciona el món, veure els seus drames i comèdies, però pensar que és així i que res ho canviarà es posar-se en braços dels poders dominants i resignar-se a viure com ells volen, tinguen de baixar el cap.
Faisan faisan, no has vist les notícies d'aquest dies.. emuets, revolution, democracie, egypte, tunisie....Què hem dius ara de la protecció del exèrcit i el poder? Qui protegeix a qui, l'armada al poder o al poble? Qui fan silenciar? El poble?
Els esdeveniments no aturen de succeir en tot el magreb.

-Si però aquí l'exèrict està amb el poble...Açò té a veure amb la revolució democràtica, és contra el poder, no contra l'exèrcit. El soldat és un més de nosaltres, un treballador que es guanya la vida defensant el seu país.

- Però no vols dir que si aquest exèrcit no estigués tant ben pagat com aquest que estan asseguts al costat del president no li farien costat? Sino, si no és mitjançant la força i el terror, com es pot ser un déspota i viure en el poder durant 30 anys o més? Pensa amb la dictadura de Franco, d'Argentina, Xile, el Perú, la situació al Sahara o Palestina, dictadures del capital, dicatrures feixistes, dictadures comunistes, etc. El poder compra la força, a Egipte per exemple, i segons un amics que està visquent aquest moments a Alexandría,  gent pròmixa al règim, així com també joves són pagats per més o menys 300 euros per dur accións pro-Mubarak, per crear la por, el terror. I aquesta poder és la força més forta... Sembrar el terror, crear desconfiança dels teus vesins i amics... Davant el terror només hi ha una barra de ferro, invisible moltes vegades, que ens doblega i resigna.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido. Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal. Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad. Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir. Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada. Prefiero una cadena a un bozal. Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro,

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Seymour   David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 .  Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera.  Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà.  Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols.    En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour . El 1947 , al costat de Cartier -

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos. Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable. Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines. Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic. La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia. El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 14