Ves al contingut principal

Els trens de la mort i els esclaus de l'opressió feixista

 Avui he llegit dues notícies que m'han tornat a fer pensar en un tema que ve a n'es meu cap constantment, sa memòria.
Viatjar per Europa, s'experiència de viure a França, i sobretot poder haver passejat per Auschwitz-Birkenau, a Polònia, m'ha fet veure com sa memòria de sa Segona Guerra Mundial és sempre present.
Carrers amb herois de sa resistència o que recorden la lluita contra el feixisme, exposicions, conferències, reportatges televisius, teatre...tot sempre molt a la vista de tothom, sense por, al carrer.

Avui es veu que es president de SNCF (empresa pública dels ferrocarrils de França) Guillaume Pepy ha demanat perdó pel important paper que van tenir els ferrocarrils francesos en la deportació jueva perpetrada pels nazis. Ses imatges de ses vies de tren entrant dins es camp d'Auschwitz, duguen a una mort immediata o a la seva espera és una imatge que mai podré borrar d'es meu cap.

S'altre noticia poder ens toca de més a prop, però no per açò és menys frustrant. Aquesta és sa d'un testimoni dels esclaus del franquisme. Sí, dels esclaus, perquè amb el final de la guerra civil la maquinaria franquista no va aturar, i va seguir reprimint amb força, fent de la mà d'obra esclava uns dels seus pilars més importants per a la construcció de les infraestructures que van tirar endavant. Ell, en Ricardo Limia, avui dia amb 94 anys, és l'últim supervivent dels esclaus dels Canal de riu Guadalquivir.
 Ojalà no sigui l'últim que ens pugui seguir recordant les atrocitats passades, ojalà s'obri la veda per poder seguir recordant el passat sense por i sense embuts.
Un últim record hem ve a sa memòria, seguim a Auschwitz-Birkenau, i xerram d'es rètol que ens dona entrada al camp d'extermini de Birkenau: "El treball us farà lliures", trist paradoxa.

 
"El treball us farà lliures"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sé lo que quiero....báilame el agua

Sí, sé lo que quiero Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.
Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.
Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.
Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima.
Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore.
Prefiero sentir.
Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.
Prefiero una cadena a un bozal.
Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros. Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo.
Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las …

Bruixeria a Menorca I: la bruixa com a dona

El coneixament ens farà lliures, però al llarg de la història son molts els  exemples que demostren que el tenir certs coneixaments és perillos.
Coneixaments d'anatomia, botânica, sexualidad, amor i reproducció son coneixaments pel que moltes bruixes van ser acusades de jugar amb el diable.
Dins una societat molt masculina i religiosa açò va ser vist com una amenaça, pel que durant la edad mitjana a toda Europa, i fins al segle XVIII a Menorca, podem trobar molts testimonis que ens xerren de la presencia o l'amenaça d'aquestes forces ocultes majoritariament femenines.
Les bruixes no eren dolentes i llletges, com sempre han estat descrites per la literatura, sino que hauriem de pensar en dones, i també alguns homes, generadros d'un conexamente específic.
La professió de bruixeria sempre s'associa a les dones, i en el mateix Malleus Maleficarum podem veure com açò es definia.
El Malleus Maleficarum és el llibre més famós sobre bruixeria, escrit segurament entre 1486/7, es…

David Seymour "Chim" i la Guerra Civil espanyola a Menorca

David Szymin va néixer el 1911 a Varsòvia en una família d'editors. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial van marxar a Rússia per tornar a Varsòvia el 1919 . Conegut també pel pseudònim Chim, David Seymour  va començar a treballar com a fotògraf independent i a partir de 1934 les seves històries i fotos aparèixen regularment a Paris - Soir i Salutacions. Mitjançant Maria Eisner i la nova agència Alliance , Chim va conèixer a Henri Cartier - Bresson i Robert Capa, amb qui va desenvolupar part de la seva carrera. 

Entre 1936-1938 Chim va fotografiar la Guerra Civil espanyola, on l'any 1938 viatjà a Menorca, on tot i els dos anys de guerra, seguia sota control republicà. 
Finalment, i acabant la història de la guerra civil espanyola, feu un viatge a Mèxic amb un grup d'exiliats republicans espanyols. 

En esclatar la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Nova York , on va adoptar el nom de David Seymour. El 1947 , al costat de Cartier - Bresson , Capa , George Rodger i…